La última cima

Després de molt de temps he tornat al cine. No sóc molt d'anar a les sales d'exhibició. Simplement tinc atres prioritats. Pero tocava anar, i tocava vore una película sobre un retor, sobre el testimoni com a cristià d'esta persona. Ho se, no sona gens atractiu. Per a rematar la faena, la película no és un "film", sinó un documental. Tots els ingredients per a l'avorriment o com a poc simplement deixar passar el temps. Pero no, tot lo contrari. La película, o millor dit, el documental comença en la crucifixió d'un retor i en esta frase del director, Juan Manuel Cotelo, "los expertos me lo han dicho claramente, si hoy crucifico a un sacerdote en público, voy a tener éxito y me van a dar importantes premios, si por el contrario hablo bien de un cura, me van a crucificar a mi." Puix com ell diu, té un problema, perque el documental es dedica a parlar bé, d'un retor bó, i per a prova aci teniu els primers minuts d'esta película, "La última cima"



Els primers 5 minuts del documental són valents, són directes, són actuals i són provocadors. I el restant vos puc assegurar que també. Pense que no pot deixar indiferents a ningú, almenys això ens ha passat a les persones que l'hem vista. La película és una afortunada troballa i representa un retrobament, és una experiència colectiva i personal en la Fe, pero en tot cas, és una película per a tots els públics, o deuria ser-ho, i no em referixc que siga per a totes les edats, sinó per a públic de qualsevol pensament, catòlic, cristians i no cristians, persones de Fe, agnòstics o ateus. I el perqué és molt senzill, presenta les vivències d'un retor que no era noticia perque no protagonisava fets d'aquells que es consideren noticia, pero fonamentalment presenta les experiències de diferent gent que ha vixcut la seua companyia. Pares, germans, nebots, amics, retors, bisbes, alumnes, companyons. És a dir, l'Església com és, ni la jerarquia ni les comunitats de base, sinó les persones que la formen, que la formem, cada ú en els seus pensaments, en els seus coneiximents i en les seues experiències.

"La última cima" és una película per a vore, encara que principalment és un documental per a viure'l, per a riure, per a plorar, per a divertir-se, per a reflexionar, per a qüestionar-se la pròpia actitut davant la vida i també per a compartir. I això és lo que intente fer en este moment des del meu humil racó de la xàrcia. Compartir. Posar el meu granet d'arena, o la meua montanya de granets per a compartir la meua experiència després de vore la película dirigida per Juan Manuel Cotelo i que parla d'un retor, Pablo Dominguez.