La última cima

Després de molt de temps he tornat al cine. No sóc molt d'anar a les sales d'exhibició. Simplement tinc atres prioritats. Pero tocava anar, i tocava vore una película sobre un retor, sobre el testimoni com a cristià d'esta persona. Ho se, no sona gens atractiu. Per a rematar la faena, la película no és un "film", sinó un documental. Tots els ingredients per a l'avorriment o com a poc simplement deixar passar el temps. Pero no, tot lo contrari. La película, o millor dit, el documental comença en la crucifixió d'un retor i en esta frase del director, Juan Manuel Cotelo, "los expertos me lo han dicho claramente, si hoy crucifico a un sacerdote en público, voy a tener éxito y me van a dar importantes premios, si por el contrario hablo bien de un cura, me van a crucificar a mi." Puix com ell diu, té un problema, perque el documental es dedica a parlar bé, d'un retor bó, i per a prova aci teniu els primers minuts d'esta película, "La última cima"



Els primers 5 minuts del documental són valents, són directes, són actuals i són provocadors. I el restant vos puc assegurar que també. Pense que no pot deixar indiferents a ningú, almenys això ens ha passat a les persones que l'hem vista. La película és una afortunada troballa i representa un retrobament, és una experiència colectiva i personal en la Fe, pero en tot cas, és una película per a tots els públics, o deuria ser-ho, i no em referixc que siga per a totes les edats, sinó per a públic de qualsevol pensament, catòlic, cristians i no cristians, persones de Fe, agnòstics o ateus. I el perqué és molt senzill, presenta les vivències d'un retor que no era noticia perque no protagonisava fets d'aquells que es consideren noticia, pero fonamentalment presenta les experiències de diferent gent que ha vixcut la seua companyia. Pares, germans, nebots, amics, retors, bisbes, alumnes, companyons. És a dir, l'Església com és, ni la jerarquia ni les comunitats de base, sinó les persones que la formen, que la formem, cada ú en els seus pensaments, en els seus coneiximents i en les seues experiències.

"La última cima" és una película per a vore, encara que principalment és un documental per a viure'l, per a riure, per a plorar, per a divertir-se, per a reflexionar, per a qüestionar-se la pròpia actitut davant la vida i també per a compartir. I això és lo que intente fer en este moment des del meu humil racó de la xàrcia. Compartir. Posar el meu granet d'arena, o la meua montanya de granets per a compartir la meua experiència després de vore la película dirigida per Juan Manuel Cotelo i que parla d'un retor, Pablo Dominguez.

¿És precís l'honor militar?

Davant la qüestió ¿és precís l'honor militat al Santíssim Sacrament o a les imagens de sants i vergens que ixen en provessó? no puc més que dir que no, no és precís, almenys yo ho veig aixina. I no és que siga una reflexió fruit del canvi actual del reglament militar en el que es regula que no es pot obligar a cap persona de l'eixercit a fer estos honors, sinó que fa molt de temps que m'ho vinc plantejant.

Sincerament no entenc el paper d'hòmens i dones armades rendint honors als sants, per a mi són realitats opostes. Pot ser siga una costum, desconec de quants anys, i comprenc a la gent que se sent pertorbada per este canvi (als que segurament els afecta d'igual manera qualsevol adaptació de la realitat), pero continue pensant que, l'eixercit, la guardia civil o fins i tot la policia local, són un afegit artificial (llevat dels casos en que siga el seu patró o patrona)

El mateix Arquebisbe de Toledo, epicentre de la polèmica, ho ha senyalat, "El Corpus no és l'Himne Nacional, el Corpus és la celebració de la misa, i després la provessó, no la Custòdia, que és una cosa maravellosa, a on està l'important que és Jesucrist." Per tant si l'important és Jesucrist, hauriem de mirar per fer més present el seu mensage evangèlic en estes mostres de fervor popular que no entrar en polèmiques estèrils que no aporten massa patrimoni espiritual.

Si anem a eixe mensage evangèlic podem trobar com en el mateix moment que Jesucrist anava a ser apresat i conduit davant el Sanedrí, li va manar al que li havia tallat l'orella al criat del gran sacerdot que la tornara a guardar perque "tots els que empunyen l'espasa, a espasa moriran." És simplement una mostra visible que Jesucrist no era precíssament el redentor militar ni el líder salvífic que alguns judeus esperaven per a lliberar-se del jou romà, sinó que els seus designis anaven per atre camí.

Per tant, més enllà d'ideologies, sentiments patriòtics particulars o conservadurisme populars hauriem de mirar pel vertader sentit religiós d'estes manifestacions també culturals que són les provessons, en concret la del Corpus tan arrelada socialment que no hauria d'estar al pairo de decissions polítiques terrenals o d'abillaments artificiosos.